Ja torno a ser aquí

Després de 2 anys sense actualitzar el blog, he pensat que potser ja és hora que el torni a actualitzar. Feia setmanes que l'intentava actualitzar, però el cas és que després de tant de temps sense entrar, no me'n recordava de la contrasenya...el temps avança i ja no tinc 18 anys, i recordar-me de les coses cada cop se'm fa més complicat.

Intentaré actualitzar-lo sempre que pugui/vulgui, però si torna a caure en l'oblit doncs tampoc m'importarà, però crec que ja ha estat prou temps inactiu.

Agur.

Joel Bonet, escollit president comarcal de la JNC-Baix Camp

Bones! Aquells que encara no ho sàpiguen, vaig ésser escollit per unanimitat president comarcal de la JNC-Baix Camp el passat 29 de novembre. Seré president comarcal pels propers 2 anys, substituint al Manel Armengol, recent escollit membre del CEN. Acompanyarà en la seva tasca, el Josep Massó que va ser escollit secretari d’organització.

Les assemblees van comptar amb la presència del president de la JNC, Gerard Figueres; els membres del CEN, Manel Armengol i Oriol Anguera d’entre altres; i militants de l’àrea de Barcelona.

Tot segit, es va anar a sopar al restaurant "El Círcol" i després es va anar de festa a la nova discoteca "noovo".

Començo aquesta nova etapa amb il·lusió i amb ganes d'apujar el llistó que m'ha deixat el Manel, cosa que no tindré gens fàcil, però ningú ha dit que seria fàcil. Vull agraïr des d'aquí al Manel per la confiança que sempre ha tingut en mí, i a l'esperonar-me en el seu moment a presentar-me com a secretari de comunicació fa 8 mesos i a president comarcal actualment.

El curiós es que el meu nomenament com a president comarcal just coincideix amb l'aniversari del meu ingrés a la JNC, i de la fundació del col·lectiu local de Riudoms. Un any en el que he conegut a molta gent i he après moltes coses. Un any en el que m'han passat moltes coses i bones.

a revure!

Artur Mas visita la URV, parlant de la crisi econòmica

Una vintena de militants de la JNC del Baix Camp, del Tarragonès i de la Conca de Barberà, la majoria d’ells membres del GAU de la Universitat Rovira i Virgili, han assistit el dijous a la xerrada col•loqui que ha ofert l’Artur Mas a la facultat de Ciències Econòmiques i empresarials de la URV de Reus.

Mas ha parlat de la crisi econòmica actual, de com s’ha arribat a ella i de quines són les possibles solucions per a pal•liar-la. La xerrada ha durat al voltant d’una hora, i en acabar la xerrada, Mas ha departit amablement amb els assistents. Igualment, aquesta jornada a la universitat també ha servit per a difondre el missatge de la JNC. Així, s’han repartit entre els alumnes díptics informatius de la organització i xapes amb el lema de la campanya endegada a l’estiu We shall overcome!. La rebuda per part dels alumnes ha estat molt positiva. A l’acte hi han assistit diversos membres de Convergència Democràtica de Catalunya, com el candidat de CiU a l’alcaldia de Reus, Carles Pellicer i el president de CDC de la Federació de Tarragona, Quim Nin.

Amb tot, li vaig poder fer una pregunta a l'Artur Mas, i és que volia saber, ja que ell es economista, si la solució a la crisi passa per aplicar polítiques liberals pròpies de l'escola de Chicago o tornar a Keynes , o inclús evocar a Marx, i assumir que es la fi del liberalisme.

Tot i que la resposta no em va acabar de convèncer. Em va respondre que ni una cosa ni l'altra, que s'ha d'anar al centre i aplicant elements de les 2 escoles. Però amb el que em quedo es que va dir que ens trobem en un cicle de recessió i que no es la fi, com molts espabilats diuen, del liberalisme.

Suècia privatitza la gestió educativa

Article publicat a l'America's Daily. Així que el liberalisme estava a les últimes i el model socialdemòcrata que tant fa gala el Zapatero es el millor? Com senta que un país com Suècia, el paradigma de la socialdemocràcia aposti per aquest model de gestió educativa? empasseu-vos aquesta xatos.

"Resulta interesante constatar que a la par de la crisis financiera internacional que ha requerido del salvataje estatal, dando lugar a que algunos sostengan que estamos ante la caída del capitalismo y liberalismo, los países con tradición socialista y sistemas educativos centralistas y estatizados, empiezan a ensayar nuevas opciones de gestión educativa eficiente mediante empresas privadas que reciben fondos públicos para ofrecer educación gratuita de calidad. A los casos de Australia, Nueva Zelanda, EE.UU., Chile, se agregan últimamente algunos de los países europeos.

La Tercera de Chile del 11 de noviembre del 2008 trae la noticia de que el gobierno sueco está promoviendo el paso de los alumnos de las escuelas públicas a las escuelas independientes “friskolor” gestionadas por empresas privadas. Estas escogen su propios métodos de enseñanza, su personal y administran sus propios edificios, aunque todo ello con financiamiento estatal para mantener la gratuidad de la educación. En Suecia, del 1.7% de alumnos privados en primaria y 1% en secundaria que había en el año 1992, hoy en día se ha subido al 17% y 9% respectivamente.

La rentabilidad de la empresa privada está dada por el margen que obtiene por administrar eficientemente los recursos estatales. Una de las empresas, “Bure Equity”, -que cotiza en la Bolsa de Valores de Estocolmo-, en el primer trimestre obtuvo una ganancia neta de 33% superior al 2007 y ascendió a 3 millones de dólares. Y hay varias más.

SI bien hay sectores de la sociedad sueca que se oponen a este modelo porque aducen que se están derivando dineros públicos para las empresas privadas, la contraparte sostiene que se ha elevado la calidad de la educación y se está generando una competencia que está obligando a las escuelas públicas a mejorar su eficiencia. Después de todo, al estado le cuesta lo mismo en ambos casos, pero en uno los resultados son mejores que en el otro."

Michael Fallon, el hombre fuerte de la educación del partido conservador inglés ha adelantado que en caso de derrotar al laborismo en las próximas elecciones implementaría una fórmula similar. Así, va creciendo el número de expertos convencidos de que la educación gratuita no tiene porque ser considerada como sinónimo de educación pública, ya que los privados también la pueden proveer de modo gratuito para el consumidor, e inclusive con calidad superior.

Este país es una mierda

Acabo de llegir un article de l'Arturo Pérez-Reverte, i he de dir que estic al 120% d'acord amb ell. Si no tingués tanta fòbia als nacionalismes per mi seria Déu. Ha plasmat en un escrit el que en el fons penso d'aquest país -Espanya i Catalunya- i cap a on anem i el pitjor es que molts en aquest país, per por a ser etiquetats ens callem la boca, i el que es pitjor, molts "meapilas" segueixen fent veure que no passa res. Que de què collons parlo? Doncs d'això, mireu:

Cuando digo que este país es una mierda, algún lector elemental y patriotero se rebota. Hoy tengo intención de decirlo de nuevo, así que vayan preparando sellos. Encima hago doblete, pues voy a implicar otra vez a Javier Marías, que tras haberse comido el marrón de mis feminatas cabreadas, acusado de machista –¿acaso no se mata a los caballos?–, va a comerse también, me temo, la etiqueta de xenófobo y racista. Y es que, con amigos como yo, el rey de Redonda no necesita enemigos. Madrid, jueves. Noche agradable, que invita al paseo. Encorbatados y razonablemente elegantes, pues venimos de la Real Academia Española, Javier y yo intentamos convencer al profesor Rico –el de la edición anotada y definitiva del Quijote– de que el hotel donde se aloja es un picadero gay. Lo hacemos con tan persuasiva seriedad que por un momento casi lo conseguimos; pero el exceso de coña hace que, al cabo, Paco Rico descorne la flor y nos mande a hacer puñetas. Que os den, dice. Y se mete en el hotel. Seguimos camino Javier y yo, risueños y cargados con bolsas llenas de libros. Bolsas grandes, azules, con el emblema de la RAE. Cada uno de nosotros lleva una en cada mano. Así cruzamos la parte alta de la calle Carretas, camino de la Plaza Mayor. Imaginen –visualicen, como se dice ahora– la escena. Capital de España. Dos señores académicos con chaqueta y corbata, cargados con libros, hablando de sus cosas. Del pretérito pluscuamperfecto, por ejemplo. En ese momento pasamos junto a dos individuos con cara de indios que esperan el autobús. Inmigrantes hispanoamericanos. Uno de ellos, clavado a Evo Morales, tiene en las manos un vaso de plástico, y yo apostaría el brazo incorrupto de don Ramón Menéndez Pidal a que lo que hay dentro no es agua. En ésas, cuando pasamos a su altura, el apache del vaso, con talante agresivo y muy mala leche, nos grita: «¡Abajo el Pepé!… ¡Abajo el Pepé!». Y cuando, estupefactos, nos volvemos a mirarlo, añade, casi escupiendo: «¡Cabrones!». Me paro instintivamente. No doy crédito. «¡Pepé, cabrones!», repite el indio guaraní, o de donde sea, con odio indescriptible. Durante tres segundos observo su cara desencajada, considerando la posibilidad de dejar las bolsas en el suelo y tirarle un viaje. Compréndanme: viejos reflejos de otros tiempos. Pero el sentido común y los años terminan por hacerte asquerosamente razonable. Tengo cincuenta y siete tacos de almanaque, concluyo, voy vestido con traje y corbata y llevo zapatos con suela lisa de material. Mis posibilidades callejeras frente a un sioux de menos de cuarenta son relativas, a no ser que yo madrugue mucho o Caballo Loco vaya muy mamado. Sin contar posibles navajas, que alguno es dado a ello. Además tiene un colega, aunque nosotros somos dos. Podría, quizás, endiñarle al subnormal con las llaves en el careto y luego ver qué pasa con el otro; pero acabara la cosa como acabara –seguramente, mal para Marías y para mí–, incluso en el mejor de los casos, con todo a favor, hay cosas que ya no pueden hacerse. No aquí, desde luego. No en este país miserable. Imaginen los titulares de los periódicos al día siguiente: «El chulo de Pérez-Reverte y el macarra de Marías se dan de hostias en la calle con unos inmigrantes». «Xenofobia en la RAE.» «Dos prepotentes académicos racistas, machistas y fascistas apalean salvajemente a dos inmigrantes.» Aunque aún podría ser peor, claro: «Marías y Reverte, apaleados, apuñalados e incluso sodomizados por dos indefensos inmigrantes». Marías parece compartir tales conclusiones, pues sigue caminando. A envainársela tocan. Lo alcanzo, resignado, y llegamos a la Plaza Mayor rumiando el asunto. «Es curioso –dice pensativo–. A mí tío, republicano de toda la vida, lo insultaban por la calle, durante la República, por llevar corbata.» Yo voy callado, tragándome aún la adrenalina. Quién va a respetar nada en esta España de mierda, me digo. Cualquier analfabeto que llegue y vea el panorama, que oiga a los políticos arrojarse basura unos a otros, que observe la facilidad con la que aquí se calumnia, se apalea, se atizan rencores sociales e históricos, tiene a la fuerza que contagiarse del ambiente. Del discurso bárbaro y elemental que sustituye a todo razonamiento inteligente. De la demagogia infame, la ruindad, el oportunismo y la mala índole de la vil gentuza que nos gobierna y nos envenena. Ésta es casa franca, donde todo vale. Donde todos tenemos derecho a todo. Cualquier recién llegado aprende en seguida que tiene garantizada la impunidad absoluta. Y pobre de quien le llame la atención, o le ponga la mano encima. O tan siquiera se defienda. Así que ya saben, señoras y caballeros. Ojito con las corbatas y con todo lo demás cuando salgan de la RAE, o de donde salgan. Nos esperan años interesantes. Tiempos de gloria.

Amén

XVè Congrés JNC

Aquest cap de setmana 7,8 i 9 de Novembre ha tingut lloc el XVè congrés de la JNC. He de dir que ha estat el meu primer congrés i que moltes coses encara no sabia com funcionaven i tampoc sabia en què consistia realment això d'un Congrés.

La meva experiència no ha pogut ser millor, a banda de veure quina serà la línia d'actuació de la JNC durant els pròxims 2 anys també he pogut comprovar de primera mà com puc aportar el meu gra de sorra a decidir el rumb de la JNC i de Catalunya. Aquest congrés, des de la presidència d'aquest, s'ha dividit en 3 ponències: ponència política, ponència d'organització i ponència d'acció sectorial: en cada una d'aquestes ponències es debatran diversos temes sobre l'acció de la JNC durant els propers 2 anys.

El nou president escollit és en Gerard Figueres, encara que de moment només s’ha escollit la nova direcció nacional, ara, a nivell local i comarcal es renovaran els presidents locals i comarcals respectivament. Destaco que gent del Camp de Tarragona passa a formar part de la direcció nacional i aguns han esdevingut consellers nacionals, gent com el Manel Armengol, els Oriols Anguera i Vàzquez i el meu convil·latà Pepe Massó.

Bé, ara toca pencar de valent! Salut!

Aprofito l'avinentesa per constatar que l'activitat del blog es rependrà i serà actualitzat com abans.

Una prova avaluarà els coneixements dels estudiants abans d'entrar a l'ESO

He sabut fa poc que el president Montilla ha impulsat una norma que pretèn avaluar amb una prova els coneixements dels estudiants un cop acabin la primària (12 anys). Tal prova no serà vinculant per passar de curs i accedir a la secundària.

Em sembla bé que es facin aquestes proves per tal d'avaluar els coneixements dels alumnes. Però no seria millor que d'una vegada s'augmentés el nivell d'exigència d'aquest -penós- sistema educatiu? Recordo que jo a segon de primària (7-8 anys) ja vaig començar a dividir, això sí amb 1 o 2 xifres, i les multiplicacions les vaig apenre a 1er de primària. Això sí, no va ser aqui a Catalunya, no. Sinó a Mèxic, considero que té un bon sistema educatiu, sempre i quan vagis en una escola privada per a que hi hagi els recursos suficients per aplicar-lo.

A Espanya tenim la sort de no ser un país pobre i podríem aplicar un sistema educatiu més exigent i deixar-se de tonteries de la igualtat de resultats entre alumnes, que cap alumne se senti exclòs al quedar-se endarrerit respecte els seus companys... que jo sàpiga, no va suposar cap trauma per a mi apendre a dividir als 8 anys, ni veure les meves notes reflexades numèricament, en comptes del: "Progressa adeqüadament" o "Necessita Millorar", que costava molt d'interpretar-ho.

Em sento satisfet d'haver cursat la meitat de la primària fora de les urpes malignes d'aquest sistema educatiu, doncs quan vaig arribar als 9 anys a 4rt de primària, estava per davant de la majoria dels meus companys, avantatge que, conforme anaren passant els anys, s'anà diluïnt i vaig passar a ser un estudiant mediocre més.

Si s'assegurés realment de que cap alumne promociona de curs sense haver assolit els objectius del curs, no farien falta proves, ni estudis per saber si un estudiant de secundària realment està en condicions de cursar el curs que li toca. Ni ens emportaríem les mans al cap quan veiéssim els informes PISA situant-nos a la cua d'Europa.